El treball de l’envàs ja està entregat😀, i, finalment vaig parlar amb la Clara. Tot va venir perquè ella em veia molt ratllada i em va preguntar què em passava. Jo li vaig explicar que no em semblava bé el que estava fent amb el treball en grup, les seves poques ganes de treballar i que s’estava aprofitant de nosaltres, i, sobretot de mi. Em va deixar una mica parada 😕quan em va dir que jo també era molt exigent, que no em semblava res bé del que feien els altres i que sovint s’havien de fer les coses com jo havia decidit. Buf!, em va deixar morta ja que jo sempre havia pensat que ho feia tot molt bé i treia bones notes… No sé, potser té raó i hauria d’escoltar més els companys i la meva sordesa no és una excusa (ep! no havia dit encara que sóc sorda? em sembla que no…. ja ho explicaré un altre dia…..) perquè la Clara es queixava de que sovint no els deixo parlar, o si diuen alguna cosa, no valoro les seves aportacions. Hi he estat rumiant i potser té una mica de raó la Clara, però és que jo no vull que pensin que no sé fer les coses bé i que per la meva pèrdua auditiva no puc treure bones notes…. en fi… què difícil que és tot una mica… Ara estic contenta perquè ho he aclarit amb la Clara ja que tot aquest tema m’estava ratllant molt .😊
Nikolay és un company de classe d'origen rus, nascut a Sant Petersburg però que va venir a viure amb la seva família a Catalunya ara fa 5 anys. És un noi alegre i que li agrada jugar a futbol tant com a mi i molt treballador. Tant ell com la seva germana Tatiana parlen molt bé el català i, la veritat, és que sinó fos pel seu cabell ros i ulls blaus, no me’n recordo mai que va néixer a més de 2800 km d’aquí. No hi he pensat fins ara que ha esclatat la guerra amb Ucraïna. En Nikolay fa dies que està trist i apagat i no té ganes de jugar a l’hora del pati a futbol ni a res. Es queda en un banc, sol, menjant l’entrepà. 😢L’altre dia m’hi vaig apropar per demanar-li què li passava i primer no em volia dir res, però finalment em va explicar que tenia molta vergonya i tristesa a l’hora. Jo no entenia què li passava, li vaig preguntar si la seva família estava bé, i em va dir que si, que no es tractava d’això, però que es sentia molt malament per el que el seu país està fent a Ucraïna.
Em va dir que no era culpa d’ells, dels russos, dels habitants de Rússia i que quan veia les imatges a la TV o a internet es sentia molt, molt malament. Fins i tot, en un moment em va semblar que se li omplien els ulls de llàgrimes. Em va demanar perdó. Perdó, per què???? Perquè no podien fer res, perquè es sentien amb les mans lligades, perquè ells no volen fer cap guerra….
Em vaig quedar molt parada, no sabia què dir-li, la veritat. No m’havia plantejat que els russos també estarien patint les conseqüències de la guerra…. Li vaig dir que no es preocupés, que tothom sabia que les guerres no les fan la gent del poble i que ell no s’havia de sentir avergonyit de res…..
Avui en Nikolay no ha vingut a classe. Estic preocupada i m’agradaria poder fer alguna cosa per ell però no sé què. Això m’ha fet pensar que en les guerres no hi ha bons ni dolents, i menys la gent del poble, els soldats, els civils que moren…. no?
